domingo, 28 de abril de 2013

La vergonya de l'atur.

 Fa pocs dies els mitjans de comunicació ens han fet saber que el número d'aturats a Espanyistan és de més de 6 milions, i a Catalunya estem a prop del milió. Quina ha estat la recció dels polítics, tant dels governants com els de l'oposició, o dels sindicats i organitzacions empresarials?.

Dels polítics governants poca cosa, el president del govern escanyol no ha fet cap declaració, ni tan sols l'hem vist, s'amaga per no donar la cara o per vergonya. Els seus companys de govern donen la culpa als socialistes que havien estat governant abans que ells. Els de l'oposició miren d'esgarrepar vots de cara a les properes eleccions fent llenya d'aquestes xifres. Els dirigents sindicals critiquen amb la boca petita, no fos cas que el govern els hi retires les subvencions de les que viuen de manera folgada.

A Catalunya passa el mateix poquissimes declaracions respecte el quasi 1 milió d'aturats, això si, la culpa es de Madris. I l'oposició catalana que governa a Madris dona la culpa als dirigents catalans. En definitiva tothom dona la culpa a l'altre, però no hi ha cap diregent polític o sindical capaç de plantejar una solució, aquests són la gent en qui hem confiat perque tirin endavant el nostre pais.

Seria bo un replantejament total per part nostra, hem de buscar sava nova d'altres plantes que no siguin els partits polítics tradicionals. En més de trenta anys no han demostrat practicament res, al principi pot ser si van treballar pel pais, fins aconseguir l'estatut, a partir de llavors poca cosa s'ha fet, i nosaltres ens hem deixat enredar per aquests comercials en busca del vot que els hi permet estar 4 anys més al front del govern fent i desfent en funció de les necessitats del partit que els avala i dels interessos del gran capital, que mou els fils com si d'un teatre de titelles es tractes.

Per sort comencen a surgir amb certa força moviments al marge dels partits polítics convencionals, les CUP, Assemblea Nacional de Catalunya, Procés Constituent, entre d'altres. Aqussts moviments són i han de ser el nostre futur més immediat, aixó sí, sempre que no evolucionin o els facin evoluciona cap a l'establishment polític.

Ho tinc molt clar i crec que molta altre  gent també, hem d'ajudar a consolidar i engrandir aquests moviments, vigilant no es desviin del camí establert en els inicis, d'aquesta manera farem que Catalunya sigui una nació independent i amb justicia social.

domingo, 14 de abril de 2013

IAM, vuit mesos desprès

Assegut a fora amb el primer sol primaveral, de cop penso "iam" que passa pel mon?, i de sobte paro atenció, l'expressió "iam" em fa recordar que avui, sí precisament avui, fa vuit mesos que vaig patir un infart agut de miocardi, IAM tal com varen escriure els metges en els infomes, tant a urgències com al hospital de Sant Pau, on em vam fer el cateterisme i a l'hospital Josep Trueta de Girona.
Quan vaig començar a tenir els simptomes mai hagués pensat que feia un infart, al comunicar-nos-ho a urgències vam quedar ben parats. L'assistencia molt rapida i eficient, al personal del Sem i d'urgències els hi dono un 11 sobre 10. Tan bon punt em van estabilitzar i encara no habia passat una hora que ja pujava a l'helicòpter que em va dur al Barcelona on em van posar un stent a l'artèria.
De nou a casa, després de la convalescencia a l'hospital, passats 5 dies vaig començar a plantejar-me com seria el futur, i haig de dir que el veia més aviat fosc. Les primeres passejada caminava poc a poc, les distàncies curtes se'm feien llarguissimes. Recordo el dia en que vam sortir a passejar en cotxe per la zona de la parcelaria, ens vam creuar algun ciclista i fou llavors quan em van caure unes llagrimes. Pensava que no podria tornar a anar en bicicleta, vaig mirar les muntanyes de Falgars i em va passar pel cap que ja mai més hi podria tornar a pujar amb la bicicleta.
Que equivocat estava, a uit mesos vista puc dir que practicament faig el mateix que feia avans de l'infart, a excepció dels medicament que haig de pendre i les minimes revisions mèdiques. Torno a treballar normalment, i faig exercici físic tant al gimnàs com les sortides semanals amb bicicleta amb el meu company inseparable, en Pere. SÍ que vigilo no pujar de pulsacions, però puc dir molt content que he arribat al nivell que tenia abans del mai desitjat infart.

Tan sols em resta donar les gràcies a la Carme, als meus fills i  als amics i familiars que m'han ajudat a superar aquests moments dificils pels que he hagut de passar. I per altra banda a encoratjar a les persones que tenen algun problema semblant al que he patit, que amb força i lluitant de valent es pot superar.